Amo a Laura

Lourdes Espínola, escriptora del Paraguai, va escriure aquest poema:

SOY MUJER, DESOBEDEZCO

Y serán de nuevo las palabras
	de las sopranos de Babel.
	Cuerdas vocales trenzadas:
	los dialectos de África,
	los murmullos de India,			5
	los gemidos esquimales,
	los sollozantes cantos de las Cholas.
	Las oraciones de las musulmanas
	y las alto de Milan...
	callando todas las notas.			10
	Acordes emergiendo,
	la raza inmensa que amamanta
	la simiente del sol,
	desde la espera.

Arriben les pilotes. Aquestes coses esfèriques que roden i que roden. Em vaig entretenir a mirar la primera part del partit inaugural del Mundial. Sembla que els locutors volen presumir de persones que han llegit molt, i que durant aquest esdeveniment s'esforçaran també a pronunciar correctament els llinatges dels jugadors alemanys. Fins i tot n'hi ha que s'atreveixen a traduir-los... I deien que un jugador alemany tenia per nom "el qui cuida porcs" o una cosa semblants. Bé, sembla que un dels locutors de la famosa La Sexta ha llegit molt Daniel Defoe, perquè deia que un davanter de Costa Rica era talment en Robinson Crusoe. Bé, coses que té el futbol. Mentrestant, la Laura Moyà es passarà el mundial jugant amb l'ordinador nou. Bona cosa aquesta, la substitució d'una droga per una altra. Bé, ara que hi pens, també hi ha molts de jocs d'ordinador que serveixen per jugar a futbol d'una manera més relaxada, amb un cafetet al costat. Tot i que hi pot haver el risc que el cafetet caigui damunt el teclat i els jugadors comencin a fer flames de cafè per les botes. Però el risc sempre hi és, tant a la tecnologia com a l'esport.

Aurora Estrada i Ayala, poeta equatoriana que va morir el 1967, va escriure això:

EL HOMBRE QUE PASA

Es como un joven dios de la selva fragante,
este hombre hermoso y rudo que va por el sendero;
en su carne morena se adivina pujante
de fuerza y alegría, un mágico venero.

Por entre los andrajos su recio pecho miro:
tiene labios hambrientos y brazos musculosos
y mientras extasiada su bello cuerpo admiro,
todo el campo se llena de trinos armoniosos.

Yo, tan pálida y débil sobre el musgo tendida,
he sentido al mirarlo una eclosión de vida
y mi anémica sangre parece que va a ahogarme.

Formaríamos el tronco de inextinguible casa,
si a mi raza caduca se juntara su raza,
pero el hombre se aleja sin siquiera mirarme.

Mía Gallegos va néíxer a Costa Rica l'any 1953. D'ella, n'és aquest poema:

JAGUAR DE AGUA

Huracán de febrero,
aguador entre aguas,
arrásame con tu lengua de fuego y de miel,
déjame acompañarte entre las nubes,
déjame escucharte en mi respiración,
déjame reposar mis ojos en los tuyos.

Jaguar de agua entre las aguas,
viento de la noche que se asoma en mi alma,
hombre que existe sólo en las mañanas naranja.

Hombre detrás de los muros
déjame soñarte y esperarte,
déjame ser contigo nube y mandarina.

Huracán de febrero,
déjame acariciarte el cabello,
ser viento trenzado en tus sienes,
galopar en tus soles,
nacer de tu tormenta y de tu lumbre.

Jaguar de agua
arrásame hasta ti.
Déjame ser respiración y pulso,
enredadera y viento.
Llegar a ti.

Així ho diria Bartomeu Fiol, però com que tenc el gust de ser-ho, hauré de mirar per l'espiell a veure si un cotxe descapotable se'm presenta ple de pilotes. Perquè avui comença el Mundial, i serà una bona excusa per rellegir bons llibres o encetar-ne de nous. Uns dies en què se suposa que les dones tendran la casa per a elles totes soles i podran llegir amb delectança el TIRANT LO BLANC. O dies en què els homes que no van de futbol llegiran el darrer llibre de Dan Brown. O dies en què les dones que van de futbol es reuniran a casa d'una i veuran la televisió i aquells gols i aquelles cuixes. O dies en què els homes que van de futbol es reuniran al bar del cap de cantó i apagaran el mòbil mentre veuen el futbol i beuen la cervesa que tenen prohibida per prescripció mèdica. Com deia Bartomeu Fiol, tot és una exageració i aquests dies de futbol no acabaran essent com he acabat de dir ara. Esper que aquests dies de futbol, Laura Moyà, recuperis potser alguna sana afició que tenies mig oblidada. O no.

Al google, si després del meu nom i del meu primer llinatge, hi poses el protagonista (en català) de l'Eneida, a la tercera pàgina web que et doni el google em trobaràs. Llavors, ja em podràs escriure al meu correu electrònic. Així sabré segur que m'has trobat. Sort en la recerca!

A veure si ets tan bona o més que aquest tal Grissom. Bé, ja saps el meu nom i el meu primer llinatge. Si a Google poses el meu nom i el meu primer llinatge, i després el nom d'un dels protagonistes d'una obra de Ramon Llull, a la setena adreça que et doni em trobaràs. També hi veuràs el meu correu electrònic. Si m'envies qualsevol bajanada, sabré que m'has trobat.

A veure com se't dóna aquesta vegada...

Així ho entenc quan llegesc al diari que el govern d'Equador suspendrà l'activitat laboral durant el partit de la seva selecció davant Polònia. Ja m'agradaria, a mi, no fer feina cada pic que juga algun tennista mallorquí...

M'ha costat saber de qui parlaves, però al final ho he endevinat. De fet, no som gaire fan de les telesèries, i el CSI tampoc no és una excepció. ´

Bé, ara només em queda esperar diumenge, a veure de què parles al teu article. Potser no siguis la periodista més bona del món de la televisió, però sí que ets única. I això, en un segle XXI ple de clonació, és tot un atreviment que s'ha d'aplaudir.

M'acaba d'arribar una carta en la qual m'expliquen com la DGT passarà el temps llevant-me punts. Si m'he de refiar d'aquest fullet explicatiu, calcul que més de la meitat dels conductors, durant aquest estiu, es quedarà sense carnet. Basta dir que per no respectar la distància de seguretat (si surtiu a la carretera, en trobareu molts exemples) ja lleven 3 punts... Quatre vegades aquesta infracció i ja et trobes sense carnet (ja que un carnet són 12 punts).

Tanta gent sense carnet i el transport públic fet un desastre... No sé on arribarem!

És la millor periodista televisiva. No té el sexe dèbil, tot i que a vegades sembla que estigui deprimida i passi les males hores davant el televisor. Està enamorada d'algun actor, però això no l'aparta del món real. No té vint anys, però la seva ànima és cada cop més juvenil. Vesteix elegantment, amb la roba adequada segons l'ocasió. I, com tothom, paga els seus imposts. Aquests estiu no et veig a la costa dels Pins, però sí a la punta de n'Amer, atalaiant la terra, la mar i el cel des de la seva torre.

És evident que era un dissabte, fa un grapat d'anys, jo mirava un cantautor amb una guitarra davant l'església de Sant Miquel i tu te'm vas apropar a veure si em podies fer una petita entrevista. Record que uns dies més tard vas anar a veure Lágrimas Negras a Costa Nord i també en vas escriure la notícia. Supòs que així ja saps qui som, però t'agrairia que no ho diguessis (aquest és un bloc amb pseudònim i ho continuarà essent).

Visca l'evidència!

El temps és relatiu, perquè a vegades passa molt aviat però a vegades passa molt a poc a poc. El temps, com moltes altres coses, és relatiu. Avui, per exemple, fa sol, però també podria ploure, o fins i tot nevar. Tot i que nevar en ple mes de juny, però podria ser possible. No hem de descartar aquesta possibilitat. Realment, sabeu què vull dir? Jo, la veritat, no... però no sé si és un avantatge o un inconvenient. En tot cas, que visqui la revolució durant molts anys.

Hi ha canals de televisió que són receptacles de la memòria. L'altre dia, mirant un canal que no era ni 3 ni 5, vaig poder contemplar aquella que no era ni U ni W. On una tal Diana era la dolenta i on el que seria més endavant un malson d'Elm Street era el bo. Com canvien les coses al món de la ficció! I també hi veig sovint una pantera que no és negra ni blava. Són avantatges, o inconvenients, de mirar la televisió a hores en què la gent sol dedicar-se a fer una altra cosa. Ah... i, mentre din, el programa de competició culinària, del qual no record el nom, m'omple els minuts mentre devor qualsevol menjar. I, he d'admetre-ho, m'agrada aquest programa, que sotmet els participants a una prova d'enginy davant un producte que no saben quin és fins que no es desvetlla, i amb el qual han de preparar una recepta en un temps rècord. Potser és un programa que requereix temps (a la cuina no es pot anar aviat i de pressa), però ja se sap... el temps comanda.

Tot esperant que aquest nou canal, que no és 3 ni 5, em segueixi recordant la vida, jo retorn a la meva vida extracibernètica.

És evident, Laura Moyà, que no som la laura aquesta que canten els de l'ematevé. És evident, també, que no em dic laura, i que només som laura perquè no som gaire bo amb aquestes coses de la tecnologia. Perquè aquest bloc és "Amo a Laura", trob que és ben evident. És evident que saps qui som, com a mínim has escrit el meu nom real una vegada. És evident que no compartim una mateixa inquietud (o potser sí, segons com es miri). Mentre tu et passes la vida mirant la televisió i escrivint-ne articles, jo gaudesc de llegir els teus articles i veig la televisió a través teu, perquè, tot sigui dit, la veritat és que no la mir gaire. Els teus articles són, parlin o no de la televisió, teus. Crec, i ho dic sincerament, que si escrivissis d'un altre tema (per exemple, a la secció d'esports), els teus escrits seguirien essent tan brillants. Amb això no vull dir que els teus articles tinguin la qualitat d'un Cervantes. Només dic que els teus articles tenen un segell. Que si, un bon dia, jo agafàs un article teu i hi llevàs el nom de l'autora, tothom reconeixeria que és teu (sobretot pel teu sofà blau).

Bé, ja ho saps... Ah... Et recordaré que fa uns anys vas començar una notícia musical amb el meu nom de veritat. Potser això et serveix d'alguna cosa... Mentrestant, et seguiré llegint i potser t'escrigui alguna cosa més.

És evident.

Quin cony de sol! Ara que ja havia tornat a treure la roba d'hivern... (Segueix)