Maig: Culs sensuals (232 visites).

Juny: Carnet per punts (156 visites).

Juliol: Que algú m'expliqui aquesta foto (és ben real, no està trucada): 156 visites.

Agost: "Así soy yo", d'El Cuarteto de Nos (296 visites).

Setembre: Entrades exhaurides (72 visites).

Octubre: El centre de ca teva (94 visites).

Novembre: La Mallorca de Laura Baldassarretti (66 visites)

Desembre: Entre la nit i el dia (39): 46 visites.

Són les sis i mitja. Els galls fan una simfonia musical. El ventilador del bar no volta. La música habitual no sona. Només hi ha quatre clients al bar. És un diumenge rarament silenciós, aquest darrer dia de l'any. Diu Blai Bonet, a Teatre del gran verd: "Quan hom calla, és perquè no pot ni mentir." No hi ha cap mentida si dic que una placera diu Margalida i diu grua. No dic mentida si dic que un placer diu tassó i diu Illes Balears. No dic mentida si dic que una placera parla de cebes. No dic mentida si dic que els homes fumen, inquiets, i no saben estar quiets, i es fiquen i es treuen les mans de les butxaques. L'ajuntament toca les set. El cel és ben fosca negra. Sacs de patates amuntegats. Un home fuma pacientment. Un placer col·loca roses de manera horitzontal. L'home dels cabells blancs mira el diari amb la blancor als ulls. El cel comença a ser d'un color de cel. Hi ha qualque nigul a llevant. A llevant, també, passada  una estona, es veu un sol que no s'apaga, encara que aquest text s'hagi d'apagar qualque moment. Apaga't! (per renéixer l'any que ve).

La vida passa per ca teva i no s'hi atura si no davalles a Rússia i t'hi congeles i t'hi aguantes mentre les velles es xapen de riure perquè, tanmateix, el metge dels ossos és un impostor. Ho saps ben cert, ja que t'ho ha dit n'Armando Rampas, davall un cel tan diferent com el de Formentera. Avui ha sortit el sol, després de quatre dies, i m'he fet pell de la teva pell, com un batiscafo dins ca teva.

Encara no són les set i mitja. El cel és d'un blavós foscant que perd, de mica en mica, la foscor de la nit. El saxo de jazz al fil musical del bar. Són les set i mitjà. Un home parla de la mar, iun altre del ploure, i una dona de tornar grans. Francesc Parcerisas diu: "Dues veus que saben mirar, que escolten, i que publiquen sense el sotmetiment a les modes o a les presses." Criden a l'amo en Joan, que parla i parla i no atura de parlar. Jo tenc un veïnat que està a Lleida... Un home aparca una bicicleta verda. Sona una cançó lentíssima i valsaire al fil musical. Em sona d'una pel·lícula, però no puc recordar quina: si de Doctor Zhivago o d'El tercer home. Aviat seran les vuit. El cel ja és de color de cel. Aquest text, com una pel·lícula, sempre té un final.

Són les set i mitja. El cel és d'un color de cel que surt d'una foscor cada cop més minsa. Hi ha un ca fermat a un arbre de la plaça. Hi ha taronges a plaça, i plàtans i ravenets. El cel és cada cop més color de cel. El ca lladra. Ja és de dia. Queden ben pocs minuts per ser les vuit. Nombrosos sons puc sentir: la xerrameca del cafè, la música de jazz, el renou de la cafetera, el ca que lladra, el taconeig suau de les dones... però cap piuladissa d'ocells. M'hauré de conformar amb els versos de Jacint Verdaguer: "Los passerells ne tenen gelosia / i trenen ses cançons amb l'harmonia; / la tórtora hi barreja son plor enyoradís; / piteja lo pinsà, canta l'alosa / i, eco del cel, lo rossinyol hi glosa / angèliques passades que ha après al paradís." (Canigó, v. 85-90). Aquest cant és el cant de mort d'aquest escrit.

Avui neix el sol. Els rajos de llum traspassen la vidriera. El foc fa caliu. La infusió fa fum. La vida es guanya a partir de les pèrdues de cadascú. El cor cada pic té més carbonissa. T'agradaria ser una sitja plena de verdet, però encara fumeges. El foc no s'apaga mai. Només un foc és capaç d'apagar un altre foc. El cel lluu com una neula immensa. Tradicionalment he  viscut un nadal dins ca teva.

L'ajuntament toca les set. Plàtans acaramullats esperen ser venuts. Piano de jazz al fil musical del bar. El cel és negre negre. Anit ha plogut. Un senyor engorrat parla de tres-cents mil euros. Maria-Mercè Marçal fa uns sonets a l'anglesa meravellosos, que a voltes acaben amb dístics que reblen el clau: "et fitaria, amor, i el teu esquer / faria tendra l'hora més isarda." Classes d'esmotxar ametlers a la barra del bar. L'ajuntament toca la mitja. Ahir va ploure a Sóller. A Sóller, sempre fa bo per tornar-hi. Com sempre, fa bo tornar a escriure aquests textos.

ELS CAMINS

Els camins blancs i drets

són els llits

on s'ajeu el vent que es mor, gairebé.

Els horabaixes de postes sublims

que cauen com ocells ferits

fins al fons d'un món ple d'oblits

i se'n van pels camins

amb roderes de calius.

Les rutes que perseguiu els crepuscles

com cans eivissencs que cacen tudons!

Quin estel acaba de passar?

De qui són les roderes blanques

sinó de l'estel dels vents?

ENEMICS: LLIBRE I DONA

Es va atansar i va tancar el llibre

que jo llegia i va dir:

-El llibre i la dona no s'avenen.

Ella estava gelosa

del llibre, que per aquest jo fugia

de les seves carícies.

Damunt els meus genolls

sostenia el llibre

i jo no vaig poder llegir més

entre el perfum seu que m'engatava.

Ja només em quedaven

la ironia, la misogínia i el sarcasme,

Àdhuc també ho vaig perdre tot

per dins aquella cabellera

i només vaig ser un peó del desig

que comprava les dones amb fal·làcies.

Aleshores, quan vaig obrir el llibre neutre

vaig esdevenir rabiós, però als meus llavis

com un raig de sol

va acudir la ironia

i em va dir: Aleluia!

Àdhuc un home som!

Són les set i mitja. El cel no és negre, però tampoc blavós. Té un cert to d'indiferència, que la pluja insistent encara accentua. Les fulles dels arbres tremolen. Les gotes de pluja cauen com estels nadalencs d'unes festes edulcorades. Un saxo de jazz al fil musical del bar m'acompanya la visió de la realitat. Diu Maria-Mercè Marçal: "Escriure, com un intent, encara, de donar forma a l'informe." Com aquest món, que no hi ha manera de dibuixar-ne la silueta, i del qual només pots espipellar petits bocins de realitat. D'una realitat crua, com aquest fred, que t'entra fins al moll dels ossos. Un fred apagat a vegades per una calentoreta amb nom i llinatges. I no precisament pel contacte dels cossos. Tan sols per la consciència de saber que tens un cos a prop, amb tota aquesta representació de petit espectacle. Sona un violí al fil musical i em despista. Ja m'estava posant massa filosòfic. El vent augmenta les seves ràfegues. Hi ha homes que porten gavardines cremoses. Hi ha al·lotes que remenen el tallat amb força delicadesa. Com si la cullareta, gairebé, fos de pasta de full. Són les vuit i encara plou. Tenc una animalada d'anys i encara som capaç de plorar. Però ara hauria d'acabar aquest text.

Scooby-Doo, Picapedra, l'ós Iogui, Tom i Jerry, els Barrufets, les Supernines... No és una cançó de Jaume Sisa, però ben bé ho podria ser... el rèquiem per Joseph Barbera, que va morir dilluns dia 18 de desembre, amb 95 anys als ulls. Els estudis d'animació Hanna-Barbera ja no tenen cap de les dues persones que hi van donar el nom, però queden els dibuixos animats. I queda en Sisa, amb la seva cançó: "Qualsevol nit pot sortir el sol". El sol de ca teva.

Són les set i quart. Fa fosca. Cap a llevant comença a clarejar, entre nigulets de tempesta. Fa vent. Una dona treu el fems amb un escuradents entre els llavis. Du una bata color de cel. Una porta plegadissa metàl·lica de portassa comença a apujar-se. El cuponer ja es passeja repartint sorts i desgràcies. M'agrada una frase de Biel Mesquida per desbaratar-la: "La tebior de l'aire et relaxava i saber que el duies a l'esquena et feia accelerar el cor." La desbarat: "La tebior del cor et relaxava i saber que el duies a l'aire et feia accelerar l'esquena." La torn a desbaratar: "L'esquena del cor et relaxava i saber que el duies a la tebior et feia accelerar l'aire." Un altre desbaratament: "L'esquena de l'aire et relaxava i saber que el duies al cor et feia accelerar la tebior." I un altre pic encara: "La tebior de l'esquena et relaxava i saber que el duies a l'aire et feia accelerar el cor." I podria continuar, però ja són les vuit. Ja és hora que acabi aquest text.

Encara no són les sis i mitja. Campanes nadalenques pengen de vidrieres entotsolades. M'ha caigut una gota als llavis. Una altra gotineua al cap. Llums intermitents assenyalen una calveguera disforja. Pomells de flors que esperen ser venudes. Un blues al fil musical del bar em recorda un blues de 1916. L'ajuntament toca la mitja. Segons el senyor Jaume Matas, l'Operació Voramar és com l'11-M. Senyor president, us recoman la lectura d'Íbic, poeta grec del segle VI abans de Crist. Recordau-ne, tan sols, aquest vers: "No és possible als qui moren trobar ja un remei de vida." A plaça venen uns raves majestuosos. L'ajuntament toca les set. Una lluna primíssima treu el cap per entre els niguls. Encara no són les set i mitja, però el cel comença a adquirir tonalitats blavoses. Una vidriera fa pampallugues i delata que qualcú mira la televisió. Ja han passat les set i mitja i ja puc dir que és de dia. Ja puc acabar aquest text.

La matemàtica és poesia amb l'engany de Pessoa. Una solitud urbana, un amor de pensament. Un amor de naixement. Naixem de la terra. El poema de la pàgina 17 del llibre El cos que habitam em recorda el mes de maig de 1992. Ella nomia Soledad i era de Felanitx. Es va aturar al meu poble a punt de parir i vàrem infantar plegats. La felicitat existeix. Ho sé des d'aquell moment. Ai, Ana Mascaró Vives! La sang no és blava ni ho ha estat mai. M'esperava una pintura més vermellosa. El part, si he de dir de quin color és, és de color vermell. O és que naixem del mar? O és que queim del cel i hi tornam quan morim, ja que així la vida esdevé només, dirien els esnobs d'avui en dia, un kit-kat? Rectific... Ben segur que naixem del mar. Ja ho diu en Pau més endavant: "Ella, la mar, no és més que una mare gran." Tenia raó la senyora Mascaró...

Benvolgut Vadell. M'has de permetre la reescriptura dels dos darrers versos de la pàgina 22: "i podia: s'immobilitzà a cops de mar / i cercà l'estàtica de del present extàtic." "Desnéixer". Quin verb més delitós! Com la desmemòria, una paraula que fa tant de temps que escric jo mateix i que ja no sé qui va ser el primer que la va escriure.

No puc acabar aquest breu comentari sense esmentar aquesta idea constant (o hauria de dir leimotiv?) de néixer que travessa tot el llibre (ei!, segons la meva lectura). Gràcies, Miss Imprevistaire, per fer-me'l coneixedor. A mi, que sempre parl de la mort, m'és una batzegada forta. Content estic que tenguis un Pau Vadell dins ca teva.

ELS MEUS VERSOS

Fer un bon bolic de metàfores,

un sofregit de versos,

que amb un ritme i perfum facin

una mar que es precipita

i així com les ones vénen una darrere l'altra

i es desfan després dins una escuma blanca,

jo faig que els versos siguin ones i que el darrer vers

mori davall els teus peus i cridi l'amor!

            Oh! Amor!