Amo a Laura

Això és el que deu sentir el Govern de les Illes Balears... Un poc de vergonya, una vergonya immerescuda, pel que fa al teatre de Baltasar Porcel. Tant d'any Baltasar Porcel i no s'ha representat cap obra seva, el millor teatre que s'ha fet mai en català durant el segle XX. I tot perquè el senyor Porcel no és, oficiament, un dramaturg. És un novel·lista, està clar, però el seu boníssim LA LLUNA I EL CALA LLAMP no es distribuirà per les parades del metro, com si sembla que ho farà TERMINAL B, de Miquel Bezares, per iniciativa, crec, de la INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES. Per que no n'aprenen un poc, els tècnics de Cultura del Govern? Certament que PARAULA DE DRAMATURG és una iniciativa prou lloable per editar textos teatrals que no s'havien editat mai, però l'objectiu d'un text teatral és que sigui representat. Si la publicació de PARAULA DE DRAMATURG no va acompanyada d'una política per possibilitar que es representin les obres editades, tot això és com fer retxes dins l'aigua. I mentrestant, en aquesta illa tan pobra que és Mallorca, M. Elena Vallés es queixava el passat diumenge, i amb raó, de la política cultural del Govern, quan no ve el poeta Antonio Gamoneda perquè no parla en català. QUINA INDECÈNCIA! Jo hi podria afegir també que les presentacions de llibres que fa el Govern només es fan si l'escriptor és dels partits afins del Govern. I les presentacions de llibres que van per lliure són, realment, minses quant a públic. Però de poetes catalans, valencians, rossellonesos, algueresos, de la Franja d'Aragó i del Carxe de Múrcia... que escriuen en català, n'hi ha ben pocs que circulin per aquí. I ja no parlem de SAM ABRAMS. Crec que només ha vengut un pic. QUINA INDECÈNCIA VIURE EN AQUESTA ILLA TAN POBRA DE CULTURA!

QUAN ES DEDICARÀ UNA EXPOSICIÓ A JORGE GUILLÉN, LA MÉS GRAN INFLUÈNCIA DE BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL?

Potser perquè és un poeta en castellà, mai de la vida. QUINA GRAN EQUIVOCACIÓ!

Que rebentin els canons

i que els pengin dels collons

a tots aquests putes cabrons!

AL GRUP SENAR, AMB TOTA LA MALA LLET QUE DUC A DAMUNT

UNA POTADA ALS COLLONS PER A L'OCTAVI FRANCH I PER A LA SEVA BARROERA EDITORIAL: MAIKALILI.

MAL ES PODRÍS A L'INFERN

 

I les antenes rovellades de tots els caragols que passen per davant el roser falaguer que s'enfila per la bardissa del terrat de ca teva que ja es veu que contemples clarianes de menta davant la Seu i davant Acciona que construeix i desconstrueix aquest puta palau de congressos que ens deixa totalment indefensos davant la sanitat que no vol parlar en català quan em fa mal el queixal i hom es pensa que em queix i jo només dic que som un dic un dic de l'oest o de l'est perquè aquí no potser dic del nord o dic del sud terminologia marítima i calitja espessa que no et deixa veure cap cap blanc ni cap cap vermell perquè no hi veus ni hi sents dins aquest món sideral ja ho val que les estovalles s'assemblen als cobertors potser sí potser no potser també i tots els canyissos solen ser per estotjar les estores i els records que t'apunyalen l'esquena de l'oblit quan no t'ho esperes a la impensada una oronella es desplaça dins l'aire és el mateix que dir que vola i vola com un volador de príncep blau dalt de l'herbei de les teulades que tremola quan sent les campanes de la Seu que tremolen tota la Ciutat de Rosselló-Pòrcel de Jaume I de sa feixina que només sap d'obres i d'obres i de plans zapateristes i economistes per reactivar aquesta puta crisi que m'ennuega i em deixa sec com un tomàquet o millor com un albercoc d'aquells de Porreres que els pebres vermells porrerencs són els millors del món ho jur per ma mare i per la mare de la mare que em va parir casetes blanques de calç blanca perquè la calç no és negra i aquest futur tampoc ja ho val que no vull dir potser sí potser no potser també que les veles blanques voleien a l'horitzó també és cert i que ara mateix seran les dues del migdia també és possible que tot serà perquè no em mori perquè si em mor tot es converteix en un no esdevenir que no em duu enlloc així amb dues us perquè les dues us sonen com a mínim en la meva parla cansada i desfeta en contra dels estàndards de pa amb fonteta que jo només parl la parla de l'àvia i la de l'avi que m'ensenyaven les paraules així com les deien sense cap casta de gramàtica i només amb l'art de la imitació de la imitació del foc de les paraules estimat Rosselló-Pòrcel sense tu no puc viure que em dónes tot el foc que em va viure estimat Rosselló-Pòrcel aquesta és una auca per a tu com la que tu feres per a la Ciutat de Mallorques per a qualsevol ciutat per a qualsevol edat perquè la poesia de Rosselló-Pòrcel no té edat ni té plaer només té versos i paraules i desitjos i més paraules i més verdor com la que deia ai las Blai Bonet però així i tot em sap greu santanyiner de mena em qued amb Rosselló-Pòrcel som incapaç d'abastar tot Blai Bonet així com també som incapaç d'abastar Miquel Bauçà ambdós són habitants del Parnàs on jo no puc viure les cendres de Rosselló-Pòrcel amb aquestes em conform no vull res més de poesia em cal només el seu espurneig.

Les necessit, que em protegeixen d'aquest moment autoexigent i autoespuma, com la del cotxe antioxidant que beu gelera dins el burmanflash.

 

I jo, miserable jo, què faig aquí? Les oronelles passen davant meu i les editorials m'estafen, invariablement. Si les altres no jugassin a amagat, jo no m'hauria hagut d'arriscar amb el fantasma. Però, com Rosselló-Pòrcel, n'estic ben segur, moriré tot sol, enmig del carrer. Perquè després em vinguin a plorar. I encara gràcies que em queda el cel, el puta cel més color de cel que he vist mai, redéu quin cel, aquest cel no el tenen a Madrid, no. A Madrid sempre van restrets. No saben cagar els madrilenys. Deu ser perquè tenen un cel ple de merda i els cau la merda damunt els caps. A qui llegeixi això: m'agraden molt els madrilenys. Tant com em puguin agradar els vietnamites. Ambdós són fills de Déu, i a ambdós els estim igual. Però no em negareu que a Madrid tenen un cel de merda. Ah! I una altra cosa. Sempre que vaig a Madrid, em pega diarrea. No sé per què deu ser... "A la mierda con Madrid!"

Fins que no torni tot el que ha robat. Quin país més puta i ple de lladres que tenim!

Perquè no puc fer, ja fa molts anys, aquesta petita cosa amb la meva llengua, la catalana:

1. Fer les promocions, els col·leccionables o com vulguin dir-ho... dels diaris catalans. Aquí no arriben, si no és que van plastificats. Quan dic aquí dic a Mallorca. És a dir, que els Països Catalans no existeixen. Com a mínim, per als periòdics.

2. La Fundació Bernat Metge publica la seva col·lecció en butxaca, per vendre's al quiosc. NI UN PUTA QUIOSC DE MALLORCA TÉ LA COL·LECCIÓ PER VENDRE. Només l'he trobada a una llibreria.

MARGALIDA TOUS, JA ÉS BEN HORA DE TREURE LES EDICIONS DE BUTXACA ALS QUIOSC I QUE PUGUI FER ELS COL·LECCIONABLES EN CATALÀ DELS DIARIS DEL PRINCIPAT.

SI JO FOS VOSTÈ, EM CAURIA LA CARA DE VERGONYA!

 

Un llum tènue

a l'horitzó

quin horror

quina selva

amazònica

transoceònica

els dits

em fan mal

de tant

de nedar

per oceans

desconeguts

que tots el peixos

són 

ignorats

pels humans

i per humanes

perversions

de 

versions

sinceres

del

nostre

cos

anorreat

dins un

somni bilingüe

i tan extintor

que crema

la cremor

que ofega

com un déu

i que et desfà

la qüestió

primigènia

tanta

essència

essencial

no 

és

redundant

així

mateix

tanmateix

les 

persones

no 

tenen

article

al 

vers

anterior

QUIN HORROR

I em congela

i em desfà

tots els dits

tan petits

com les distàncies

que separen

i allunyen

les concomitàncies

de les croades

dels sentits

quan els oblits

són recordances

a cada passa

mentre les coses

són roses

i margarides

i hortènsies

i gardènies

i les constel·lacions

fan consumicions

de matèries 

secretes

que s'esbomben

pels quatre costats

que són cinc

i sis

i set

i vuit

amb un ase que m'ha fuit

la llibertat

dins l'estable

mentre cagava

una congelació

de gelat de sucre

i d'avellana

i m'ha sortit

un aglà

del cul

com un mul

i l'he enterrat

i n'he fet

una collita

ben formosa

amb el roure

que m'ha crescut

i ha florit

i ha nascut

i ja s'és mort,

ai, quina vida

més curta

la dels plaers

inexpressius

i 

indesxifrables

però

gaudibles

realment

com submergibles

de dirigibles

de zepelins

i és que els nins

són això

més nins encara

quan a la mare

demanen 

de mamar

quan la mamà

s'hi acosta

i els dóna llet

llet congelada

i el nin

amb un poc

de mistela

s'encalenteix

i va ben gat

ben estirat

ben moix

ben ca

ben ratolí

treu les dents

les dents de llet

i els estremers

i tot es torna

un elefant

i una zebra

i el fred em gela

el fred

que em fa

tremolar

de fred

d

e

f

r

e

d

q

u

e

t

r

e

m

o

l

El pi els tapa,

mala estampa

les cançons,

mala estampa

els macarrons,

mala estampa

l'ensalada,

tant si és russa

com normanda,

jo vull veure els albellons

foradats dins una capsa

i repartir-los a tots,

a tots, a totes i a tots,

sense gènere ni sexe,

només amb un boc de bonior

que m'encalcen els cotxes

perquè no faig autoestop

i top amb les agulles

de pi

que em desfan

les estufes

que em cremen

la casa

de dalt 

a baix,

és a dir,

de baix

a 

dalt,

sense

deixar,

de

dalt

a baix,

cap 

mica

de 

socarrim

socarrimat

de dalt

a 

baix

i davall

baix

dalt

baix

dalt

dalt

baix

baix

dalt

dalt

dalt

dalt niguls

dalt niguls corrent

 

 

 

Pentinen el cel

com una meravella,

quina estrella,

quina puta meravella,

i tot el cel

és un estel gelat

dins aquest congelat

de l'Eroski,

del Mercadona,

de la dona

que cercava

la zona

morta

que reviu 

dins l'esperit

del temps

quan,

tal volta,

només

amb un no res,

dins un instant,

les ganes

de les magranes

podrides 

fan nectarines

dins l'univers

que és etern

com un oracle

perquè les bombes

sobreviuen

a Gaza,

a Israel

i a Afganistan,

i a tot el món,

a Kènia,

a la Xina

i al Japó

i a Corea.

I que és de "fea"

o de lletja

na Maria

Enganxa

que es grata

la panxa

amb una 

colflori

per tota

cerimònia

dins la inauguració

de Janis Joplin

amb fotos

d'artistes

que miren

revistes

i no saben

com reparar

un transistor.

Que és de colló!

Que és d'esbaixat

l'artista apassionat!

Que és d'estornell

el Dimoni Cucarell!

 

 

Que m'empardala

i dir adéu

a niguls i a estornells.

Quin desgavell!

I avui plourà

o farà neu,

ja m'és igual,

que plogui

damunt el cap

d'en Jaume Mates

i tothom riurà,

perquè ja sabem

que els polítics

tenen el cap

de suro.

Un burro

que no és un ase

ni un somerí.

Caparrí.

Llepa't el dit!

 

I m'ha fuit la llegiguera

perquè ara

ja no tenc caguera

i no puc llegir

asseguda al vàter.

Quin cràter

que tenc enmig del cul!

I tot és una merda,

tot el món,

gairebé tot el món,

fins i tot un tal Obama,

perquè durarà de Nadal

a Sant Esteve,

que les processons

de Setmana Santa,

totes blanques,

no ho permetran,

jo crec això,

encara que no m'agrada creure-ho.

Mal de panxa assolellat...

Dormida la cussa,

tot ennigulat,

mal caiguessin llamps

dins aquest forat

i tot s'esfondràs

o se n'anàs cap a Orris.

Orladis amoris,

yo quiero tus hobbies.

I tu no m'escoltes

quan et deix de fer

tot el meu quefer

dins les alegries

de somnis i dies,

de pes i complet.

Un dia d'estiu,

un dia d'hivern,

tot el meu destí

dins un somni cert.

Ja he fet l'escurada,

ja he fet la besada,

ara sols em manca

que vingui l'estimada.

I no hi ha maldecaps

que s'oblidin de l'oracle

que em demana, dèlficament,

on és l'accent

de la memòria,

si el peu se m'adorm

en un instant,

com un senyor

de Violant.

Quin poble més

infreqüent,

dalt els núvols,

Violant a dalt de tot,

amb un batle

súperheroi,

capaç d'engolir

senyors i senyores,

putes i diputats,

polítics i apolítics,

nus i disfressats,

i tots aquells bergants

que fan de fitipaldis

per les autopistes

del desig.

Quina coïssor...