Amo a Laura

per reprendre l'escriptura, sobretot durant les nits que no pots dormir.

El sol batent

m'entra latent

per les retxilleres

i totes les peixeres

de tots els estimats

àngels alats

són ben curulles

de peixos i fulles,

de càncers i crancs.

 

Fa sol, fa calor, les ganes d'escriure em tornen a venir després d'un hivern llarguíssim que m'ha congelat els dits i que m'ha impedit, això mateix, és a dir, escriure. Perquè també he tengut poc temps, i és que cada vegada més la vida és frenètica, on ens fan creure que és frenètica, i som incapaços de posar-hi un gran dic per poder gaudir d'una mica de tranquil·litat. Sort encara que ens queda la Formentera hivernenca.

 

I la música sona dins el cafè, mentre el renou de la cafetera ensordeix el silenci que es produeix quan no hi ha ningú. Crisi de cafeters, crisi de gent que s'agombola al redol cafeter. Crisi cafeïnística. Visca el supercafeïnístic! Som en el temps més cafeïnístic de la història. La gent, i jo m'hi incloc, té nirvis, té nervis, té qualsevol cosa menys tranquil·litat. On cal cercar-la? No ho sé, potser ho sap Carles Riba. I les portes de l'ànima s'obren automàticament. Tren de Sóller. Noranta-quatre minuts aparcat en un gual permanent. No hi ha qui ho aguanti. Qui vol taronges de Sóller? Que en vagi a cercar, a peu o en tren. Vola, vola, sollerica, i aniràs a veure el món per un pètal de camamil·la. Bon dia!

 

els moixos miulen els moixos en minúscula i se'm congelen els dits de tan poc que escric i els cotxes passen a tota pastilla i a tot ceregumil mentre els gelocatils són només paracetamols que quina mania bicefàlia dels medicaments que es poden dir de mil i una maneres que som de colloneres els mallorquins que ens pensam tenir la seu plena d'ous quan tenim una mallorquina dins la seu dins la presó vull dir però encara no m'ho crec que això no pot ser perquè ells saben el dimoni on se colga i encara el deuen tenir guardat per dins un racó de l'aixella o de l'entrecuix i qualsevol dia se'l trauran.

M'he aixecat com un dia qualsevol. He anat a fer el cafè amb llet com un dia qualsevol. He comprovat, com si gairebé avui no fos un dia qualsevol, que la pluja esdevenia en una metamorfosi de neu, una neu que s'esclafava contra el terra i esdevenia, un altre cop, pluja. Pluja desneuada per damunt la voravia. Quan prenia el cafè amb llet, m'enlluernava, palplantat, rere la finestra i entrellucava una neu que es feia cada dia més densa. Una densitat d'enlairesa, sense arribar en terra. Després he recordat que érem al mes de març i que, neu de març no és gens corrent. He acabat de fer el cafè amb llet, amb la mirada fixada en les postals que portava el diari, que ahir havia tornat a nevar a la serra. Any de neu, any de déu. Ara ja no fa neu, hi ha una calma total en l'ambient. Tothom, fa una estona, ha estat un poc feliç. Ara torna a la rutina de cada dia. Aquests petits moments de felicitat són difícils d'oblidar. Una enyorança nevada. Neu de març.

 

I tots els polítics a la presó,

agafats dels collons,

quines collonades

jo no ho hauria dit

mai

però és així

quin desgavell

aquest puta país

tan estantís

ple de cerimònies

i de cotxes oficials

i de diners

i de cotxes

i de diners oficials

o de diners

que no ho són tant

i de maries

i d'antònies

i de nadals

i de porques

i tot això

au au quina peperada

que farà el pepé

i és que els ho posam

ben bo de fer

au au au au

 

Les de l'ànima,

les de l'esperit,

les del partit,

les dels collons,

les dels colors,

les de les pintures,

les de les natures

i indústries

culturals,

rurals,

fetes sals

minerals

cadafals

pigades cares

obres rares

obres noves

quines coses

quin espant

tot és sant

meravella

quina bella

qüestió

l'adoració

dels reis d'Orient

quin element

va sortir l'altre dia

que pareixia

ai jo no ho sé

però què sé

si no sé res

si només és

una mentida

aquesta vida

tan milionària

parefernàlia

quatre milions

de decepcions

i de misèries

dins una guerra

decrepitud

quina inquietud

cal desfer

totes les presons

Collons!

 

Els cotxes passen, mig il·luminats, i trepitgen els bassiots i esquitxen les persones i esquitxen les cases i esquitxen tothom. Quina tristesa la d'escriure sense cap motiu en aquest món de merda, emmerdat fins a dalt. Quan vendran els reis i ens portaran bons dies per aixecar-nos l'ànim? He estat a punt de matar-me, però estic empegueït de presentar-me davant Déu o davant la mare que la va parir i confessar els meus pecats. Amèn!

Resten com un bes, adherides als canells que a vegades es protegeixen amb guants per tocar cossos o llibres vells. Que els llibres envelleixen amb una lentitud accelerada, si no es llegeixen, és clar, perquè un llibre llegit ja no mor, Bradbury, Sant Bradbury dels Llibres Salvats del món electrònic i exòtic i més o menys espasmòdic que la vida és un espasme d'un astre sideral que navega pel cos i per l'espai i tot és un vers sense espuma només amb pell i pèl i pell i cabells i ostres tu més cabells encara i un raspall de dents o un raspall de sabates i cops de peu i ostres tu quin mal de panxa i quina puntada de peu i la violència de les sabates és pitjor que la violència del cervell aquesta violència de la publicitat que et diu que si no compres això ets un beneit un tarat que no vals res com no compris Sarlutx o Hacendado per què punyetes he de comprar Hacendado si jo només vull viure en llibertat?

I llegesc, esmaperdut i gairebè fantasmagòric, com un diari qualsevol reclama un himne unificat per a les illes d'aquest redol mediterrani. I jo entenc aquesta obsessió unificadora illenca si no es fa gens palesa aquesta unitat. Verbigràcia, Iscomar, per fer-ne cinc cèntims, la navegació dels pobres, que ara resten desemparats i engabiats, sense poder anar a Menorca, a Eivissa, a Formentera, a Barcelona i a València amb un mínim de garanties de serveis i bons preus. Aquest govern que es trenca i que permet que visquem aïllats. És així. Mentrestant els pagesos es queixen, i amb raó, perquè si et paguen una tomàtiga a deu cèntims, no la poden vendre a dos euros. Potser he exagerat una micona, i potser no són les tomàtigues les que més s'encareixen, però anau a fer una volta per qualsevol mercat. Els preus escarrufen...I mentrestant l'ORA s'amplia com una taca d'oli, que aviat ens tacarà l'ànima. Però el que no pot ser és enfurismar els simples treballadors per fer contents els amos dels restaurants de Santa Catalina. I els veïns tampoc no poden aparcar on volen. Per acontentar quatre empresaris, l'ajuntament ha empipat tota una barriada. Aquest ajuntament, que sembla més una cambra de comerç que una representació de la ciutadania. Avui és diumenge. Ja estic cansat de parlar. Ara em toca descansar.

 

De llibres de paper, perquè ara tothom diu e-book o llibre electrònic i m'he vist en l'obligació de dir llibres de paper. En Tísner, n'Espadaler, en Manent, na Julià. Un grapat d'estudiosos... I diccionaris. I antologies. I na Carme Karr, rescatada de l'oblit. Ja ho val!

Sense gaire convicció, hi pegam queixalades. No en sabem, de viure sense la pell, i no la pelam. Deixam que la pell s'esllangueixi per les genives, en el millor dels casos, i descansi sobre la llarga llengua vermella i blanca i a voltes plena d'una malaltia inevitable. No sabem nedar sense aigua. El món és una poma.

I em plau escriure i que tot d'una es publiqui i que jo ni sigui a prop del vàter, sinó més a prop dels altres, escrivint a l'espai públic i sent persona pública. Tal vegada tot sigui una il·lusió òptica... Òptica Peludes! Tenim unes ulleres que són collonudes!

Fa tant de vent que el pijama de retxes, aquell que em pos i que paresc un presidiari, vola cap a la mar, i apunta cap a la seu, a les set en punt d'un rellotge particular, perquè a ca meva cada hora són les set, que és l'hora que vaig néixer, i nesc cada hora, irremeiablement, per mantenir viva la curiositat de tastar un món nou i pegar-hi queixalada, malgrat els riscos. Enyor Iscomar....