Amo a Laura

Les de l'ànima,

les de l'esperit,

les del partit,

les dels collons,

les dels colors,

les de les pintures,

les de les natures

i indústries

culturals,

rurals,

fetes sals

minerals

cadafals

pigades cares

obres rares

obres noves

quines coses

quin espant

tot és sant

meravella

quina bella

qüestió

l'adoració

dels reis d'Orient

quin element

va sortir l'altre dia

que pareixia

ai jo no ho sé

però què sé

si no sé res

si només és

una mentida

aquesta vida

tan milionària

parefernàlia

quatre milions

de decepcions

i de misèries

dins una guerra

decrepitud

quina inquietud

cal desfer

totes les presons

Collons!

 

Els cotxes passen, mig il·luminats, i trepitgen els bassiots i esquitxen les persones i esquitxen les cases i esquitxen tothom. Quina tristesa la d'escriure sense cap motiu en aquest món de merda, emmerdat fins a dalt. Quan vendran els reis i ens portaran bons dies per aixecar-nos l'ànim? He estat a punt de matar-me, però estic empegueït de presentar-me davant Déu o davant la mare que la va parir i confessar els meus pecats. Amèn!

Resten com un bes, adherides als canells que a vegades es protegeixen amb guants per tocar cossos o llibres vells. Que els llibres envelleixen amb una lentitud accelerada, si no es llegeixen, és clar, perquè un llibre llegit ja no mor, Bradbury, Sant Bradbury dels Llibres Salvats del món electrònic i exòtic i més o menys espasmòdic que la vida és un espasme d'un astre sideral que navega pel cos i per l'espai i tot és un vers sense espuma només amb pell i pèl i pell i cabells i ostres tu més cabells encara i un raspall de dents o un raspall de sabates i cops de peu i ostres tu quin mal de panxa i quina puntada de peu i la violència de les sabates és pitjor que la violència del cervell aquesta violència de la publicitat que et diu que si no compres això ets un beneit un tarat que no vals res com no compris Sarlutx o Hacendado per què punyetes he de comprar Hacendado si jo només vull viure en llibertat?

I llegesc, esmaperdut i gairebè fantasmagòric, com un diari qualsevol reclama un himne unificat per a les illes d'aquest redol mediterrani. I jo entenc aquesta obsessió unificadora illenca si no es fa gens palesa aquesta unitat. Verbigràcia, Iscomar, per fer-ne cinc cèntims, la navegació dels pobres, que ara resten desemparats i engabiats, sense poder anar a Menorca, a Eivissa, a Formentera, a Barcelona i a València amb un mínim de garanties de serveis i bons preus. Aquest govern que es trenca i que permet que visquem aïllats. És així. Mentrestant els pagesos es queixen, i amb raó, perquè si et paguen una tomàtiga a deu cèntims, no la poden vendre a dos euros. Potser he exagerat una micona, i potser no són les tomàtigues les que més s'encareixen, però anau a fer una volta per qualsevol mercat. Els preus escarrufen...I mentrestant l'ORA s'amplia com una taca d'oli, que aviat ens tacarà l'ànima. Però el que no pot ser és enfurismar els simples treballadors per fer contents els amos dels restaurants de Santa Catalina. I els veïns tampoc no poden aparcar on volen. Per acontentar quatre empresaris, l'ajuntament ha empipat tota una barriada. Aquest ajuntament, que sembla més una cambra de comerç que una representació de la ciutadania. Avui és diumenge. Ja estic cansat de parlar. Ara em toca descansar.

 

De llibres de paper, perquè ara tothom diu e-book o llibre electrònic i m'he vist en l'obligació de dir llibres de paper. En Tísner, n'Espadaler, en Manent, na Julià. Un grapat d'estudiosos... I diccionaris. I antologies. I na Carme Karr, rescatada de l'oblit. Ja ho val!

Sense gaire convicció, hi pegam queixalades. No en sabem, de viure sense la pell, i no la pelam. Deixam que la pell s'esllangueixi per les genives, en el millor dels casos, i descansi sobre la llarga llengua vermella i blanca i a voltes plena d'una malaltia inevitable. No sabem nedar sense aigua. El món és una poma.

I em plau escriure i que tot d'una es publiqui i que jo ni sigui a prop del vàter, sinó més a prop dels altres, escrivint a l'espai públic i sent persona pública. Tal vegada tot sigui una il·lusió òptica... Òptica Peludes! Tenim unes ulleres que són collonudes!

Fa tant de vent que el pijama de retxes, aquell que em pos i que paresc un presidiari, vola cap a la mar, i apunta cap a la seu, a les set en punt d'un rellotge particular, perquè a ca meva cada hora són les set, que és l'hora que vaig néixer, i nesc cada hora, irremeiablement, per mantenir viva la curiositat de tastar un món nou i pegar-hi queixalada, malgrat els riscos. Enyor Iscomar....

Un dijous qualsevol, avui, per exemple. Un semàfor que no funciona. Un pas de zebra que dóna entrada a un col·legi. L'hora d'entrar a col·legi. Un munt d'infants que han d'entrar a col·legi. Tot això en una de les vies més transitades de Palma. CAP. Sentiu-me bé! CAP POLICIA MUNICIPAL DIRIGINT EL TRÀNSIT! És a dir: mares i infants jugant-se la vida. Exposant-se a ser atropellats... perquè el més cruel de tot és que els cotxes fan un revolt i es troben immediatament amb el semàfor espatllat i el pas de zebra. És a dir, que no veuen, ni de lluny, si hi ha gent o no que creua el pas de zebra. HO TORNO A REPETIR: CAP POLICIA MUNICIPAL DIRIGINT EL TRÀNSIT!

PROGRAMA

En l'esforç de néixer hi ha el final,

en l'esforç de créixer s'hi continua,

quan vius cada dia hi escampes sal,

a l'amor de la pell que força sua.

Morir tot ho remeia: bon senyal.

 

PROCÉS

Les paraules més simples, més comunes,

les de cada dia, les de dar canvi,

en llengua galàctica es converteixen:

només cal que siguin vistes pels ulls

d'un poeta que les il·lumini.

 

ART POÈTICA

D'on ve el poema? Com us en serviu?

En feis garangoles de regadiu?

La flor i l'herba, els pètals i el fruit!

Posar un peu en vers no és fer cap jornal,

ni cap color pinta, àdhuc el viu,

el quadre tot sol amb dolça harmonia.

Si n'hi ha, d'amor, amb poc és conforma

si l'ànima es sent prou agombolada,

un cos de presència solitària.

 

No s'oblida el poema, ni s'ajorna,

si el cos de la paraula surt del motlo

de la consciència i el ritme segurs.

FINS A LA CARN

Diran, d'altres, en vers, d'altres racons,

tal vegada més útils, més urgents.

El vers no muda la naturalesa,

s'estenen els nos a tots els balcons.

L'art bell s'inventen i la forma vera

quan junten l'atzar amb una certesa,

malgrat hi deixi la vida sencera.

 

Així com espetecs d'ungles i dents.

Oda a la sorda

que a tots bé

ens va dir

el camp mallorquí

i allò dels ametllers

en flor

que no oblidem

que era sa mare morta.

Bé, i així trob

que haurien de parlar

els joves

en lloc de tanta

parafernàlia

de betum i patum i tot el llum

de llucmajor

que fa més pudor

que llum

que sembla que el pressupost

cultural

només és

per fer grans honors

a la morta

i la resta

que es podreixi

davall el cel.

Amèn!

 

Els llums comencen a encendre's, fosca niala!